diumenge, 17 de juny de 2012

Zona segura.....


Moltes vegades s'han enfadat amb mi i  m'han dit,no et pots remprimir? no et pots aguantar? no pots entendre que jo no ho veig aixi?
Reprimir,quina paraula mes lletja,aguantar,fins i tot mes lletja encara.Fa uns anys pensava que era molt raro jo, que havia de contenir mes el que em passa pel cap,controlar-ho i viure des de la zona segura,aquella on res fa mal,i tot passa com una pelicula.Tot anava prou be la veritat,no sentia,no somiava i no vivia.
Despres un dia de sobte tot va canviar,vaig sortir de la zona segura,la zona reprimida per llançarme de cap a tot el que sento i penso,des de llavors he viscut una infinitat de sensacions que ni sabia que existien,he gaudit,he rigut,he cridat,he somiat,he plorat,trobat a faltar i fins i tot he desitjat no tenir un sentiment,però al cap i a la fi he viscut.
La lliço apresa es,que no val la pena quedar-se a la zona segura,si, es pateix molt menys,pero no es viu,i d'aqui uns anys voldriem haver sortir i haver patit tant com ens hagues costat la feliçitat que tindrem despres.No reprimim ni fem que els demes remprimeixin res!!!!!

dissabte, 16 de juny de 2012

Petits pensaments......


Paper en blanc, tu que m'entens tant bé,perquè es tant complicada la vida a vegades?.Digues paper en blanc,tú que sempre has estat aqui per mi,perquè sempre ens ilusinoem per coses inabastables?.
Contesta paper en blanc,tú que sempre esperes que et deixi empremta,perquè compliquem tant les coses?.
Nomes ets un paper en blanc per la resta del mon,per mi no,per mi ets fon de respostes,tú  em coneixes molt be,mai m'has jutjat,mai m'has reprobat res ni m'has decepcionat.
Sempre m'has acompanyat,en els millors moments per compartir la meva alegria desmesurada,i en els pitjors moments fent que vegi les lliçons que havia d'apendre.
Espero comptar tota la vida amb tu paper en blanc,perquè segueixis sent company i confessor dels meus pensaments i sentiments.
Ja no podria viure sense tú,paper en blanc,si no et pogues tenir, si no pogues fer de tu,el meu inseparable company de viatge,em quedaria quiet,inexpressiu,com un troç de gel surant al mar,sense rumb,sense desti,sense un cami a seguir.
Fa molts anys que ens coneixem estimat paper en blanc,tants com vegades ens hem absorvit l'un a l'altre, i la nostra relació no ha canviat ni una miqueta,encara sento aquell desitj davant teu,aquelles ganes de deixarme portar i volar,volar al teu interior deixant que flueixi la meva anima.

Es possible,que algo tant simple com un troç de paper en blanc doni per tantes sensacions?

diumenge, 10 de juny de 2012

Mai sabrá......


Mai sabra dels meus sentiments,mai sabra de les llagrimes vessades sobre el seu record.Es una persona esencial per mi,algu que la vida nomes et permet coneixer una vegada,i es curios,perque per sobre de tot el que mes desitjo es que sigui molt feliç! s'ho mereix, pero en el fons dl meu cor,i sent egoista estic trist molt trist,perque no es just creuar-se amb algu tant especial i no poder expressar tot el que em passa per dins,haver-ho de callar,empassar-me els sentiments,quedar-me amb un nus a l'estomac i el seu record present totes les hores del dia.
Imagino que es cosa normal,a molta gent li passa que estima sincerment a algú que mai podra fer tot lo feliç que voldria,i ens conformem amb estar a prop,ajudar cuan es pot i encara que a vegades faci mal no canviaria ni per un segon formar part de la vida d'aquesta persona encara que sigui d'una manera tant innocent.
Pensareu que es trist viure aixi i sentir-se aixi,pero en el fons no ho es, esta be,et dona esperança el saber que hi ha gent aixi al mon i no tothom te la sort de coneixer algu tant especial,molts passen per la vida i senten amor,pero des de la zona de seguretat, sense entregar-se del tot sabent que segurament patirá.Jo no he pogut fer mai això,imagino que per això m'espera una existencia complicada pero a l'hora plena,podent sentir i sentir sense mesura.
Ja no tinc por dels meus sentiments,ja no em fa por sentir-me trist,melancolic o avatut,al contrari es molt necessari per algun dia poder aconseguir el fugaç somni d'estimar.La felicitat esta reservada a qui te el valor de patir per aconseguirla!!!

dijous, 7 de juny de 2012

lligams....


Tinc un sentiment,des de fa temps , el meu cor vol cridar,pero el meu cap el fa callar,el te lligat i amb murrió perque no es queixi.Pero tots sabem que no pot estar eternament en silenci el cor i que tard o d'hora es rebela.
Es una amor platònic,casi inabastable,va apareixer a la meva vida de sobte,un dia gris i plujos que em sentia mes perdut que mai,em va donar esperança,il.lusió.
Des d'aquell dia el tinc guardat com un petit tresor,esperant que el mon s'adoni que es sincer aquet sentiment i que va de debò,que no falla,no menteix i per sobre de tot vol la feliçitat,per això esta lligat i ben curt,per no molestar.
Es possible fer realitat un amor platònic?es possible que un esser huma ple de defectes pugui tenir tanta sort?preferiria mil vegades fer realitat aquet sentiment,fer-lo tangible i real,mes que em toquessin un milió de loteries,les coses materials no importen massa,l'essencial a la vida es sentir,donar sense mesura i compartir.
L'altre dia vaig llegir un blog que em va donar un punt de vista nou,be ja el coneixia,pero mai havia trobat les paraules per expressar-ho,ara ho puc fer.
Tots tendim a fer servir nomes un sentir per trobar algú que ens acompanyi,la vista,el mes traidor de tots,perque nomes ensenya la façana, potser si fessim servir mes els altres sentits,el tacte per sentir les mans d'algu,l'olfacte per olorar l'essencia d'una dona,l'oida per escoltar els sentiments i les coses que diu, el gust per saborejar el peto mes dolç i sincer,potser si ens fixessim mes en els detalls,en que hi ha algú que sempre hi es,sempre dona suport,sempre esta al nostre costat davant qualsevol adversitat i que fins i tot es capaç de fer-se a un costat per deixar que la persona estimada trobi la feliçitat en uns altres braços per molt doloros que sigui,potser aixi els amors platònics deixarien de ser-ho i es farien amors reals.

per sobre de tot, visca l'amor!! correspost o no,es un sentiment que ens fa viure,canviar,millorar,somiar…..t'estimo amor!!!

dimecres, 6 de juny de 2012

Vergonya.....

Vergonya,sempre el mateix,la de coses que hauré deixat passar per la vergonya.
Vergonya de no agradar,de fer sentir malament,de interpretar les coses erroneament. Em miro al mirall i em veig normal,jo,entre un munt de gent no destaco en res que sigui molt visible.
Vergonya,m'han educat aixi sent molt respectuos,o potser ho porto dins i em surt ser aixi no ho tinc del tot clar.
Avui fent kilòmetres per l'ap7 ho pensava,que hagues passat si hagues estat un desvergonyit i no em tremoles el pols al dir o fer alguna cosa?,per moltes ganes que en tingui sempre tinc la veueta de la raó al cap que em para,em frena i em fa pensar les coses.
A vegades m'agradaria ser un desvergonyit i arrepentir-me mes del que he fet que no del que hauria pogut fer,altres vegades en canvi  em sento fins i tot orgullos d'aquesta prudència,gracies a ella he viscut coses molt intenses tambe i m'ha salvat de mes d'un fracas,imagino que som contradictoris de mena les persones, però sempre s'hi està a temps de vencer les vergonyes i donar oportunitats al que et fa vibrar,sentir,riure i fins i tot plorar s'alegria,es la part mes bona de la vida que sempre s'hi esta a temps de fer un canvi i mai mai es massa tard.

Aiii vergonya meva amb els anys que fa que ens coneixem i encara em dones molt i molt que pensar!!!!

diumenge, 3 de juny de 2012

Es l'hora


Miro el rellotge i son les deu,i ja em torno a trobar igual que siempre,esperant que arribi aquella hora mágica,la una,la hora que mai arriba.Durant mol temps he estat esperant que arribi l'hora de fer el que siempre he desitjat.
Es curiós com sempre estem esperant algo o algú.
Mai he sigut molt pacient fins fa poc temps pensava que era un gran defecte i que al forçar les coses sempre aconseguia just el contrari del desitjat,però un nou pensament recorre ara el meu cap,perquè haig d'esperar que arribi la una? perque perdre un temps vital espernat que els astres s'alinein per donarme allo que tant deistjo?
Ja no més! ja no esperaré mes la una,agafaré el rellotge que encara marca les deu i lavançaré,el posaré a l'hora de cumplir els meus somnis,a lhora de no esperar mai mes i començar a viure de debò.
Ja es l'hora de viure,de equivocar-me,de riure,de no pensar tant en el dema i pensar molt mes en l'avui,en l'ara,es la unica hora que podem controlar.
Des d'ara el meu rellotge sempre sempre marcará la una!

dissabte, 2 de juny de 2012

Balanç......


Fent balanç de la vida que he viscut fins ara,m'adono que ha estat mol curta,tot just he començat a viure i ja m'han passat moltes coses,això em fa pensar que la vida esta plena de sensacions per qui está disposat a pagar el preu d'una ensenyança

En aquets anys m'han passat moltes coses,bones i dolentes,he rigut,he plorat,he guanyat gent i n'he perdut molta.
Familirars que marxen,amors que arriben de sobte i marxen amb mes facilitat si cap, tot un seguit d'emocions que em fan ser qui soc avui.

Potser la experiència mes dificil que he viscut mai es la perdua de la familia mes propera de molt jove,sens dubte van ser els anys mes durs de la meva vida, pero tambe els que han fet que avui sigui jo, i les persones que hem estimat i seguim estimant mai moren del tot si estan vives dins el nostre cor.No vull que soni com un relat trist, no ho es,es un relat alegre i i viu,tant com la vida mateixa,soc dels que pensa que sense la por,sense el dolor,la tristor i la mort no apreciariem igual l'alegria,l'amor i la vida.
Per això sempre hem de tenir al nostre cor un raconet reservat a aquelles persones que ens han canviat i amb les que hem compartit amor.
Una amiga em deia:em fan pena la gent que que m'ha trait perque no comptaran amb una ma amiga en cas de necessitat,jo penso que te molta raó,que la vida es massa curta per entregar el millor d'un mateix a qui no ho sap valorar i que mes aviat o mes tard s'adonen del error comes en trair algu sincer que els donava l'anima sense demanar res a canvi.
L'important es saber valorar qui et valora i atrevir-se a estimar a qui t'estima,com diu una cita que segur heu llegit alguna vegada,estima a qui t'estima no qui t'il.lusiona!!!